Va demanar no beure el calze i es va ofegar en ell. Li van fallar els seus, i en el moment suprem, li va fallar el seu Pare: el va deixar ser home, només home... fins al final.
Però això no va agradar ni als seus primers seguidors. Des del principi va costar molt empassar-se la vulgaritat de la seva humanitat: Un igual a tots en tot, encara que sense maldat.
Penso que el verdader enterrament no l'hi va fer Josep d'Arimatea. L'enterrament va començar després. Va ser lent, a poc a poc. Va tardar segles. L'última paletada i la làpida de marbre la van col·locar abans de l'Edat Mitja. L'epitafi deia:
Aquí jeu, Yeshua de Natzaret, bo i poeta. Va estimar el poble i va creure en Déu. Descansi en Pau.
Després van venir molts filòsofs i molts teòlegs i molts concilis i li van fer moltes autòpsies, radiografies, l'ADN. Jo dubto que el resultat del seu informe s'assembli a la realitat.
Aquí queda la pregunta en termes d'assignatura de Cristologia: S'assembla gaire el Crist de la Fe al Jesús de la Historia?
El problema de la creu i de la vulgaritat humana de Jesús es va enfocar aviat. A aquest Yeshua tan agrest i humà, calia estudiar-lo des de dalt, des de la divinitat, des de la Trinitat. I comença una Cristologia escolàstica que va de dalt cap a baix.
Calia estudiar Jesús primer com a Déu, passant-lo a l'àmbit del misteri. Així tot s'empassa i s'arregla més fàcilment. Amb aquest enfocament es va perdre l'home Yeshua, el fill de Josep aquell altre gran desconegut.
Però oblidem que va ser precisament Yeshua, el de Natzaret amb la seva humanitat, i a través de la seva humanitat sense decorats, qui ens va convèncer que Jahvè era el seu Pare i el nostre Pare, i que Déu i home eren inseparables. Ell, el de Natzaret, era la paraula de Déu.
No anar a Jesús venint de Déu, sinó anar a Déu partint del Jesús històric, és el que es diu Cristologia des de baix. Potser mai no vam creure en Jesús. Hem cregut en Déu. Com a molt en Crist. Però acceptar l'home és més difícil que acceptar Déu.
Aquest problema és molt antic: per acceptar Jesús calia rentar-lo, adornar-lo amb núvols, àngels, màgia, dimonis. Ni ens agrada ni en tenim prou amb el Jesús històric. A través d'ell no acabem de veure Déu.
Per això les virginitats, per això els cants i les veus celestials que potser mai no es van sentir. Com tampoc no veiem Déu en el veí, en el vianant, en el pobre, en el marroquí...
Qui estima al proïsme i l'accepta per amor a Déu, no estima ni accepta el proïsme, diu estimar Déu.