El Credo és una obra de museu. Ple d'història de l'occident cristià. El resultat de moltes baralles. És la història turmentada de Nicea, Calcedònia, Trento... Llueix velles ferides. És la nostra història, el nostre tresor. Però se'ns mor a la vitrina. La conservació d'una obra antiga és també art i ciència.
Se'ns ha donat no per enterrar-lo, per por de perdre'l, sinó perquè la seva llum il·lumini els homes de totes les generacions i de totes les cultures. Cal pregonar la nostra fe en la nova era que ens ha caigut a sobre. Avui no s'entén ni el llenguatge ni els conceptes de Nicea ni els de Trento.
Els creients del segle XXI tenim la gravíssima responsabilitat de traduir el credo perquè sigui font de vida, intel·ligible per la societat d'avui. El credo no és propietat de cap segle, de cap concili. El credo no pot ser una classe de teologia, sinó la manifestació pública de les veritats o de les promeses que donen sentit al dia a dia.
En els nostres credos falta olor de benaventurances i sobra pedanteria.
El credo cristià hauria d'estar empadronat a Natzaret i a Jerusalem, no a Nicea. Un credo més il·luminat per l'evangeli que pel pietisme atrevit de gnòstics —filòsofs àmpliament superats— o escolàstics envanits.
Déu no pot ser mai l'“objecte” de cap ciència, de cap Concili. És molt perillós parlar de Déu amb paraules com a substància, consubstancial, naturalesa... Y acudir a una determinada filosofia per explicar Déu. Això és fer de Déu una assignatura.
El segle XXI que comencem exigeix a la comunitat cristiana que posi en el centre de la seva fe i de la seva tasca a l'Home. A l'Home amb majúscula per als discursos i les encícliques. I amb minúscules i cognoms per a la rutina del dia.
Potser calgui recordar que el cristianisme no va ser un moviment per “salvar” Déu. La finalitat de la fe cristiana és ajudar a salvar i alliberar l'home.
L'islamisme sí que és una religió orientada cap a Alà. És una religió en la que l'home és el de menys. Ja tindrà un paradís, si és creient, encara que mori rebentat, rebentant infidels innocents.
En el cristianisme, en canvi, el cristià no pot creure en el seu Déu, ni proclamar al seu Déu si no és del braç dels altres homes. Per dirigir-se al Déu cristià, el creient ha de suportar els homes, ajudar als homes, comprendre els homes, estrènyer les seves mans.
I si la cloquejada descristianització de les masses només significa que la societat passa ja dels temples, però es preocupa més de l'home apallissat que dels ritus, podríem ser a l'alba d'una descristianització evangèlica. Potser es fuig de Roma per a un encontre a Jericó.
No s'ha trobat el Credo perfecte. Mai no farà l'home un Credo perfecte. Res humà no està acabat. L'hem d'anar parint, depurant, esprement, generació rera generació.
Avui, quan es barregen les suors de tots, occident i orient, nord i sud, és possible un credo cristià entendible per tots, creïble, il·lusionant?
“Cada paraula del Símbol dels Apòstols ha de ser traduïda al món postcopernicà, postkantià, i també postdarwinista i posteinsteinià, de la mateixa manera que cada vegada que va irrompre una nova època —Alta Edat Mitja, Reforma, Il·lustració— altres generacions passades van haver de comprendre aquell mateix credo d'una forma nova. I desgraciadament: cada una de les paraules del credo —començant per la paraula "crec" i per la paraula "Déu"— ha estat mal entesa, mal aplicada i fins i tot profanada en el transcurs dels segles.” (Hans Küng. Credo. Edit. Trotta.)