La paraula “profeta” encara que és bella, ha quedat tocada amb el temps. El profeta no és un endeví que “veu” el futur. A l'Antic Testament, el profeta és un home de fe, lliure, d'oració, que veu el present, allò que està succeint al seu voltant, i que increpa amb llibertat, de vegades amb terrible indignació i temeritat, a la societat, als reis i als sacerdots, als palaus, fins al mateix Temple! La veu del profeta és, amb freqüència, un tro, una espasa que no deixa titella amb cap.
D'aquí que la majoria acabessin apedregats, desterrats o assassinats: Osees és tingut per neci i per boig. Jeremies acusat de traïdor, portat a la presó. I ha de fugir. Miquees empresonat. Zacaries apedregat. Uries mort a ganivetades.
Els profetes no funden sectes ni abandonen la fe israelita. Es queixen des de dins. Diuen la seva veritat des de dins. A cap no li passa pel cap fundar una altra religió ni una altra Llei ni un altre Temple. Si són apedregats són apedregats a dins.
Els profetes són homes obsessionats per Jahvè i llancen un crit de protesta per l'ús que fan els poderosos de les tradicions i de les creences religioses en nom de Jahvè.
És veritat que no solsament increpen els poderosos. Però la majoria de les seves dures crítiques es dirigeixen a ells perquè aixafen els febles i se senten invulnerables.
El profeta s'amara del present, ho veu amb ulls de fe i de vegades crida i protesta, i de vegades consola i anima.
Els profetes d'Israel són pertorbadors del present i no endevins. Als profetes no els mataven o no els empresonaven per anunciar el futur, sinó per denunciar el present.
Jesús sabia què era un profeta. Va conèixer l'últim de l'Antic Testament, i es va batejar davant de la seva presència. I va comprovar que el poder no els tolera.
Sens dubte, tolerar un profeta és molestíssim. I el poder, que és molt savi, o els mata o els incorpora en nòmina perquè callin.