L'Edat Mitjana va ser la revenja de la Torà.
Torà és un nom hebreu que significa, en primer terme, llei. Després passa a significar totes les lleis recollides en el Pentateuc. Més tard, Torà és tot el Pentateuc (els cinc llibres fonamentals). I per fi, Torà es converteix en un sinònim de l'Antic Testament jueu.
Qui va triomfar en l'Edat Mitjana europea i mediterrània, l'Evangeli o l'Antic Testament? Aquesta pregunta provocativa és igual a aquestes altres: L'estructura de l'anomenat occident cristià està fonamentada sobre els evangelis o sobre el Pentateuc? Quin va ser el model, el regnat de Jesús el de Natzaret o el regne Teocràtic de David?
El problema no va començar a l'edat mitjana. El problema va quedar plantejat, amb la màxima cruesa, a l'església judeocristiana dels primers dies. Pau va haver de lluitar contra tots per arrencar els deixebles de Jesús de la ideologia jueva. Va guanyar Pau, a mitges, aquella batalla, però la guerra va quedar larvada amb tots els virus.
El poble cristià es va considerar sempre a si mateix hereu d'Israel, és a dir poble escollit de Déu. Avui diríem en termes polítics que a la mort de Jesús, entre la Llei jueva i Jesús no hi va haver ruptura sinó transició. Només hi va haver ruptura per a Jesús perquè va morir condemnat. Però la societat que emergia del no res amb força massiva no va saber trencar ni va saber inventar noves formes, nous símbols, ni gaire nou llenguatge, i ho va copiar de l'Antic Testament.
Va ser una de les distraccions de Jesús: no haver deixat escrita una constitució amb les seves lleis orgàniques, els seus reglaments, els seus organigrames. Ell va despatxar l'assumpte recalcant que la forma de govern per a la nova societat no tenia res a veure amb les formes de governar d'aquest món.
Ja molt abans que es formés l'anomenada cristiandat, els responsables del pensament i de les comunitats cristianes, davant de la dificultat enorme que suposava inventar el Regne de Jesús, van girar la seva mirada a l'Antic Testament. Es van copiar les institucions i disposicions legals dels antics llibres sagrats. Van fonamentar la moralitat, l'ordre i la jerarquia en texts de l'Antic Testament. No se sabia viure sense clergat i es va forjar, a poc a poc, un estat clerical resultat d'unir la visió grega romanitzada i la visió judaica.
Jesús no havia deixat res més que Fe i poesia. És a dir, utopia. I se sap que la utopia no serveix per organitzar.
Va ser molt més fàcil reeditar el Regne de David que instaurar el regnat de Jesús. És clar que és més bonic el Temple amb parets d'or i catifes als terres de marbre, amb trompeteria d'orgues!
A l'Edat Mitjana li deu l'Església Romana tota la seva organització, tota la seva expansió, tot el seu poder, tota la seva riquesa. Va tornar novament la Teocràcia de David i Salomó amb els seus palaus, els seus temples i la seva Torà retocada, batejada i romanitzada, i la seva nova casta sacerdotal.
Per dirigir una societat amb aquest poder diví, l'autoritat havia de procedir de Déu. L'any 672, a Toledo, s'ungeix el cap del rei Wamba, el primer rei ungit de la nova era. Li seguiran Pipí el francès o Egfrid l'anglès. Exactament igual que amb Saül i David.
A partir del segle VI, el lloc de reunió de l'assemblea o família cristiana, torna a ser la casa de Déu i es consagren els temples com es feia en l'Antic Testament. Calia l'esplendor de l'antiga llei