És un dogma catòlic —més espanyol que catòlic— que fereix les oïdes protestants. Un dogma que pressuposa, implícitament, el fracàs de la creació.
Us prego serenitat. No us m'espanteu. Sapigueu que la meva vida cristiana, des de petit va estar unida a Maria. I de cap manera renuncio a Maria la mare de Jesús. Encara que sí lamento que, de forma tan infantil i tan basta, ens hagin pres la senyora Maria per donar-la als àngels.
Roma va aixecar la pancarta de la virginitat, de la concepció immaculada, de la seva assumpció en cos i ànima als cels. Va inundar el món cristià de pintures i imatges d'una jove de pell tersa, bellíssima, trepitjant serps i envoltada d'angelets grassos i blancs.
Jo, superades les ingenuïtats catequètiques, me la imagino molt més bella, amb arrugues a la pell i envoltada de veïnes. La senyora Maria, camperola d'un llogarret desconegut en temps de l'Antic Testament.
Que jo li falto al respecte? No. Qui falta al respecte a la veritat històrica, a la teologia més seriosa és aquesta tendència maligna de negar allò humà i angelitzar a l'home. I això és equipar la nostra fe amb llegendes i mites. Hem convertit la mare de Jesús en un pastís de nata.
Concebuda sense pecat. Doncs és clar que sí! La concepció no transporta pecat. Crec que tots som immaculats quan ens conceben. No vam ser concebuts en pecat. En la nostra concepció va intervenir l'amor, la passió o la irreflexió. Però en aquell òvul fecundat només hi havia vida, no mort. Allà hi havia Déu, com en el començament de qualsevol estrella.
De Maria, la pagerola de Nazaret, conta Lluc que, des de la consciència de la seva petitesa, va dir “sí” a Déu. Aquest “sí” és l'essència de Maria. Mai no va dir “no” a Déu. Va acceptar Jahvè, en silenci, sense entendre'l. La vida de la mare de Jesús va ser un sí a Déu. Un sí de la creació al Creador. Aquell sí de Josep i Maria va florir. I va néixer Jesús.
Totes les altres coses que conta Lluc són artifici literari, que reprodueix clixés de l'Antic Testament cuinats amb llegendes, mites, i usos literaris no solament bíblics. Vegi's el poc esmentat naixement de Sansón: una mare estèril, un àngel anunciador, una promesa, un marit desconcertat (Jutges, capítol 13)
Avui, la maduresa de la nostra fe ho resumeix tot en una veritat: Maria va ser la dona del faci's, “fiat”. Aquell “sí” no va néixer pronunciat. Es va haver d'anar pronunciant. Com Josep, el gran oblidat. Com Jesús. Com tots. La llibertat humana és element constitutiu si és que es vol parlar d'una dona real o d'un home real. Llibertat per al no, llibertat per al sí, o llibertat per fugir.
Maria i Josep són símbol de l'anonimat de l'acció de Déu en la història de l'home. Llevat enterrat a la massa. No es veu. No es mastega. Però transforma. Per comprendre l'acció de Déu en la història humana cal passar per Josep i Maria. Quants Joseps i quantes Maries continuen portant a Jesús, anònimament, a la societat. Són les maneres de Déu.