Ho accepto: sóc un mal educat. Fins i tot quan parlo de Déu. La culpa no és dels meus pares. La meva mala educació es manifesta en el llenguatge. Dic renecs. I això provoca sorpresa. És que no és corrent, ni potser digne, barrejar renecs amb teologia.
No ho faig a propòsit. Però tampoc ho evito. Fins i tot m'atreveixo a dir que aquesta mala educació meva porta una càrrega teològica. Potser sigui una reacció instintiva. M'explico.
Em produeix moltes nàusees l'entonació, l'estil, el diccionari utilitzat pels professionals eclesiàstics quan parlen de Déu. Escullen acuradament les paraules, les empastifen de nata muntada, introdueixen el registre de la tremolor mística, mouen els seus ulls, les seves mans amb una cadència litúrgica i empolsada.
Per descomptat, que s'ofereix una variadíssima graduació en el ridícul des d'un manifest to amanerat a qui entra en trànsit de bava cada vegada que parla. Gairebé tots els senyors bisbes porten inherent al presumpte ordre episcopal aquest mel·liflu accent, buit, sospitós, repel·lent.
Per què, cony, quan es parla de Déu, de Jesús, de Maria un s'ha d'amariconar? Fingeixen estar en trànsit místic sotmesos a una revelació? Actuen com a mèdium entre el més enllà i el més aquí?
Em temo que amb tant místic parlant han sembrat la convicció al poble que després d'aquest trèmul decorat no hi ha més que o mentida o interès de supervivència gremial.
No lloo els meus renecs. Però els prefereixo a l'estil eclesiàstic.